Keukenhof. Els tulipans a Holanda

El pasado fin de semana, los 4 Mosqueteros + Pam nos fuimos de visita a Keukenhof (una especie de parque nacional dedicado a las flores y especialmente a los tulipanes) cerca de Leiden. Es curioso porque con todos los holandeses que hemos hablado, ninguno ha estado allí ;-(

El paseo por los jardines fue muy relajante, pero no vimos nada especialmente impresionante, sin embargo si que lo que son los campos de alrededor en dirección a Leiden, con grandes plantaciones de tulipanes (ver tulipmania). Y todavía más el olor que desprenden.

Nosotros lo pasamos genial. Tuvimos mucho solecito y la super visita de Ariane!

Cursa a Nuits Saint George

Una vegada més se m'acumulen les coses que us vull explicar. Massa feina! però he d'aprendre a prioritzar aquestes cosetes.

Volia compartir amb vosaltres el meu cap de setmana a la Borgonya. Va ser fantàstic i complet. Cursa de 10 km a Nuits-Saint George i cata de vins en una de les millors zones productores de vi. Bona companyia, bon menjar i una mica de solet. Què més es pot demanar? El cap de setmana havia de ser "esportiu", però apart de la cursa, bàsicament va ser "culinari". I tot gràcies a la família Panier, especialment la mare, l'Anne Panier, que ens va ensenyar a tots com es cuina i es menja a França, i a més és una amant de Catalunya ;-) Com trobava a faltar un cap de setmana així! Gaudint de la cuina, menjant, parlant del bon menjar, llargues sobretaules... quin plaer. Aquesta és una de les coses que trobo a faltar a Holanda, però es clar, no es pot tenir tot. Mil gràcies a l'Anne, i a les tres filles! quina sort que he tingut de conèixer-les.

Hem dit que repetirem... així que espero l'any vinent poder dir-vos que he tornat a Nuits-Saint George amb la família Panier, la Charlotte, i companyia. Però la pròxima vegada per la mitja marató!

Per pensar-hi i convertir-ho en lema!

Avui he rebut aquest text (gràcies Laura). M'ha agradat tant que vull deixar-lo al blog per venir-hi sobint a llegir-lo. Espero que a vosaltres també us agradi.

Bon dimarts,
......................................................................
Un día comprendí que el silencio vale más que mil palabras!
Un periodista le hizo una entrevista al Dalai Lama, al entrar en la habitación le preguntó: ¿Qué es lo que más le sorprende de la humanidad?
A lo que él respondió: Que se aburren de ser niños y quieren crecer rápido, para después desear ser niños otra vez.
Que desperdician la salud para hacer dinero y luego pierden el dinero para recuperar la salud.
Que ansían el futuro y olvidan el presente y así no viven ni el presente ni el futuro.
Que viven como si nunca fuesen a morir y mueren como si nunca hubieran vivido.......
Quedé en silencio un rato y le dije:
Pero, ¿cuáles son las lecciones de vida que debemos aprender?
Y con una sonrisa respondió: ... Que no pueden hacer que nadie los ame, sino dejarse amar, que lo más valioso en la vida no es lo que tenemos, sino a quien tenemos, que una persona rica no es
quien tiene más, sino quien necesita menos y que el dinero puede comprar todo menos la felicidad... QUE EL FISICO ATRAE PERO LA PERSONALIDAD ENAMORA.
Que quien NO VALORA lo que tiene, algún día se lamentará por haberlo perdido, y que quien hace mal algún día recibirá su merecido.
Si quieres ser feliz, haz feliz a alguien.
Si quieres recibir, da un poco de ti, rodéate de buenas personas y sé una de ellas.
Recuerda, a veces a quien menos esperas es quien te hará vivir buenas experiencias!
Nunca arruines tu presente por un pasado que no tiene futuro.
Una persona fuerte sabe cómo mantener en orden su vida.
Aún con lágrimas en los ojos, se las arregla para decir con una sonrisa:
"Estoy bien".

Zeeland i el Delta project

Aprofitant que el cap de setmana estava a Anvers, el diumenge vaig fer una escapedeta a Zeeland, la regió al sud oest d’Holanda i que tenia ganes de visitar per les construccions impressionants que s’hi han fet per prevenir que part d’Holanda quedi soterrada per l’aigua.

Que Holanda està sota el nivell del mar ja és conegut per tot@s, i ja ho he explicat en algun altre moment, el que és impressionant és veure tot el que s’ha fet per poder viure així, a 4, 5 i fins i tot a 6 metres sota el nivell del mar. Des d’Anvers, encara que una mica complicat sense cotxe, em vaig escapar a veure aquest projecte.

Us mostro el mapa perquè s’ha de veure per tal de representar-se en què consisteix.

Abans d’explicar-vos com és d’impactant i que s’ha de veure, deixeu-me que us expliqui que la meva “excursió” té mèrit. Vaig fer el trajecte fins a Roosendal i després fins Middelburg en tren i des d’allà, (sort de la meva Lonely Planet) vaig agafar un bus que passava cada dues hores , així que calia organitzar-se bé ;-) El que no sabia és que el que m’esperava allà és... la solitud. Ja portava una setmana quasi autista (centrada en feina i només un parell de reunions per aprendre la tècnica, però dinant i sopant pràcticament cada dia sola), i només em va faltar arribar allà i trobar-me completament sola. Quan dic sola, vull dir s..o..l..a.

No és que necessiti sempre gent al voltant, però potser venint d’una setmana com aquesta, crec que ho hagués agraït ;-) En el centre on vaig fer la visita em van posar les dues pel·lícules per mi sola, i cal dir que em van tractar com una reina. Però és que m’ho mereixia. Hauríeu d’haver vist la reacció del conductor de l’autobús quan li vaig demanar si era aquella la parada en la que havia de baixar. Suposo que em va veure tan sorpresa que em va dir: “tranquil.la, no és la fi del món”. Buff, per mi quasi que ho era ;-)

Contextualitzada l’escapadeta, tot va anar molt bé, de fet la tornaria a fer. Els dics que s’han anat construint en tota la costa holandesa s’han de veure. De fet és ben normal anar per una carretera i veure el mar en un costat a una alçada i a l’altre costat el poble, un llac o un camp més avall. O bé, veure com els cotxes passen per sota... bé, construccions que malgrat estar ben atenta a l’explicació i veure-ho amb els meus propis ulls, sóc incapaç de reproduir més enllà de què em semblen majestuoses, i d’una ment impressionant. En aquesta zona es troba l’Oosterschelde National Park i va patir unes inundacions al 1953 en la que van morir quasi 2000 persones amb danys incalculables. Sembla que Holanda sempre havia invertit molt en la protecció de la seva costa però després de la 2a guerra Mundial les inversions havien disminuït i es va juntar aquesta catàstrofe. Des d’aleshores, es va decidir construir aquesta barrera faraònica per tota la costa, que per suposat va tenir els seus detractors i que va ajudar a definir-la d’una manera concreta per tal de preveure les conseqüències ecològiques que podia tenir. La visita et permet entrar dins dels dics (aquí vaig passar una mica de por, perquè es clar... estava sola ;-) però igualment m’ho vaig recórrer tota. La visita s’ho valia.

Em sembla que m’estic passant amb tanta explicació i alguns potser ja dormiu ;-) us deixo les fotos perquè veieu el que s’hi ha fet. Novament vull ressaltar d’aquest país com un problema tan greu amb l’aigua l’han sabut convertir en una riquesa i poder.

Cap al tard ja era a Anvers... una ciutat encantadora. Em va anar bé aquesta escapadeta, avui ja estat molt diferent. Un dia ben productiu i amb molts reptes interessants que he de mirar de resoldre aquesta setmana (2a part de l’estada).

Bona nit,

Tresa

Dageraadplein

9pm. Gaudint de les meves darreres hores en el barri. Demà ja canvio de zona i per sort marxo a un millor alberg, i en el centre de la ciutat.

Al final he descobert que el barri té zones que estan molt bé, com és el cas de Dageraadplein, una mena d’illeta que aglutina restaurants i bars ben xulos. En aquests moments estic fent la meva copeta de vi blanc i cacauets en el Café ZeeZicht, un cerveseria que també serveixen menjars (hi he menjat una sopa boníssima) i en la que per suposat tenen la De Koninck, la cervesa d’Anvers coneguda pel seu símbol d’una mà. La història de la mà que dona nom al la ciutat ja està explicada en un post anterior quan vaig venir per primera vegada ;-)

El bar té bona música i el suficient ambient per passar desapercebuda mentre he estat llegint alguns articles i ara escrivint. Està bé perquè el bar, que per uns moments em fa sentir com si estigués al Raval o al Gòtic, hi ha gent de totes les edats, una cosa que m’encanta. Trobo que això és molt més complicat de trobar a Barcelona on està tot molt més segmentat. No dic ni que sigui bo ni dolent, sinó que m’agrada.

Avui ja començo a veure les coses una mica millor ;-) Crec que poden haver ajudat algunes coses. La primera, aixecar-me aquest matí i llegir la sentència del Tribunal Constitucional i els possibles canvis que aquests darrers dies hem estat sentint/lluitant sobre l’ensenyament del català a les escoles del nostre país. També ha ajudat sens dubte que aquest matí hem tingut sol durant un parell d’hores. Feia molt de temps que no el gaudíem i sembla estrany com et pot arribar a influir una cosa així. I a més, ahir va ser un dia molt productiu. Vaig visitar a una companya de la Universitat de Ghent que també està treballant en escriptura col.laborativa i està aplicant la tècnica que estic aprenent aquí. Va ser una jornada molt interessant que em va ajudar a reflexionar sobre el que volem concretar a nivell de recerca. Abans de tornar de nou cap a Anvers em vaig donar el plaer de menjar-me un gofre i un cappuccino en una terrasseta. No sé si ho sabeu, però aquí hi ha una certa rivalitat entre els gofres de Liège o els gofres de Bruixes. Varia la seva densitat però els dos estan boníssims.

Ghent

Avui també ha estat un dia intens de feina, de treball fins tard a la universitat, però el fet de poder estar gaudint ara d’aquests espais et donen una energia que no té preu, així que els he de saber aprofitar.

... A veure, està molt bé, però també us he de dir que encara estaria molt i molt millor si pogués compartir qualsevol d’aquests moments amb vosaltres (lectors incondicionals ;-) El que no té preu és poder brindar, riure, xerrar i compartir al voltant d’una taula prenent una copeta ;-( Però això ja arribarà.

Ups... crec que el vi m’ha pujat.

Nanit,

Tresa

Breu estada a la Universitat d'Anvers

Durant dues setmanes estaré fent una estada a la Universitat d’Anvers (Universiteit Antwerpen) amb el prof. Luuk van Waes per tal d’aprofundir en una eina que han dissenyat per registrar tots els moviments que es fan a l’ordinador (keystroke logging system). A través d’aquesta visita podrem valorar/dissenyar uns experiments per registrar el que fan els estudiants quan reben el feedback del professor o dels companys. És a dir, quines accions fan els estudiants per integrar el feedback rebut i com aquestes accions acaben contribuint en la qualitat dels textos que escriuen. Vaig tenir l’ocasió de conèixer aquest equip a través del Summer School que van organitzar el setembre de l’any passat i que va reunir als màxims experts en recerca en processos d’escriptura.

Per tant, tinc al davant una gran oportunitat i tot un repte. Res més engrescador! L’experiència a nivell professional promet i espero que resulti molt beneficiosa per la línia de recerca que desenvolupem en el grup.

A nivell personal... també està sent tot un repte :-( Vaig tenir la mala sort de triar el lloc erroni per allotjar-me la primera setmana. Volia estar en el mateix alberg que vaig estar la primera vegada, però ja estava tot ple (fent la reserva amb dos mesos d’antelació). Així que estic allotjada en una mena de “cuchitril” que m’estalviaré explicar els detalls (de debò que no els voleu llegir). Diuen que de tot s’aprèn. I jo només porto tres nits aquí, i m’ho repeteixo cada moment per tal d’animar-me. S’ha de dir que hi passo poca estona, perquè marxo a les 8h del matí i no torno fins les 20h (després de sopar), per tant, no tinc massa temps per queixar-me. La zona he descobert que tampoc acompanya massa i només m’ha faltat que m’ho confirmessin els companys de la universitat. A mi però em sembla que té el seu atractiu.

El dilluns vaig sortir a córrer al matí ben d’hora i ja hi havia moltíssima activitat al carrer. No m’hauria de sorprendre venint de Barcelona, però en aquest cas, venint de Maastricht, la diferència és impressionant. Estic rodejada de botigues portades per marroquins, iraquians i paquistanesos, restaurants de menjar àrab, i segons quin carrer, nomé veig jueus caminant pel carrer. Podria dir que pràcticament es veuen només homes, i fa molta gràcia veure tots els jueus amb els seus barrets negres protegits literalment amb una bossa de plàstic, perquè per suposat no para de ploure. A veure si aconsegueixo una foto.

No em puc queixar, estic ben distreta!

Per suposat que he estat allotjada en llocs pitjors, però sempre de vacances i per una decisió personal, però per feina no m’havia trobat mai així. Però continuo reafirmant que de tot s’aprèn, i tinc l’oportunitat de visitar aquest equip que és el que jo volia. Per tant, només per això, ja val la pena. Potser després de llegir la contraportada de La Vanguardia (gràcies Mercè) m’ha fet donar-li la volta a la situació, i sentir-me força més privilegiada. Tinc l’oportunitat d’estar pensant, compartint i discutint sobre una nova línia de recerca, i per tant, aquests petits detalls s’han de superar ;-)

El pròxim post serà sens dubte més positiu i amb interessants notes sobre la cultura belga. Estic en una gran ciutat amb molt d’encant. Ja us avanço que la cuina (ja sabeu que aquest és el meu gran tema ;-) no té res a veure amb la holandesa. Aquí si que podem parlar de cuina belga (a Holanda em sap greu dir-ho perquè per mi és un gran país, però no en tenen :-(

Això si, del que estan molt orgullosos són de les seves patates fregides. I ahir a la nit ja vaig tenir la meva ració ;-) Ara no sé si ha estat la Contra de la Vanguardia o les patates el que m’ha fet veure les coses de manera més positiva ;-)

Bona nit,

Tresa