dissabte, 23 de juny del 2012

Farewell party


What is the greatest thing of the experience of living abroad? Now I can say that it’s the people you meet. Maastricht is one of the most “gezellig” cities that I have ever seen, but without the people that I’ve met here the experience wouldn’t have been the same.
Thank you guys for the great time. For letting me grow with you during almost a year and half.
See you either in Maastricht or Barcelona.

Tot ziens!



















The result of the farewell party. 
Let people get inspired... and you get an amazing canvas!
Excellent gift for my new apartment.

Energia positiva!


El passat cap de setmana va ser un pre-acomiadament dels amics que he fet a Maastricht, i de visita del Marc i la Laura.
Però abans de parlar d’acomiadaments parlem de la seva visita que per suposat ha estat genial. Ha estat un cap de setmana relaxant, de posar-nos al dia tranquil.lament, d’intercanvi d’energia positiva, de sortida en bicicleta... i per suposat de festa, però això serà en un altre post.
M’ha encantat tenir-vos per aquí en aquests darrers dies a Maastricht.
Una fortíssima abraçada,








dilluns, 18 de juny del 2012

Comer y reír, bicicleta, más comer y reír, correr... y reír!





El título de este post es el resumen del fin de semana pasado. La excusa: correr la carrera “Maastricht Mooiste” (la más bonita ;-)
Era la primera carrera que hacían juntas las “Three Marys (forever)”. Y a partir de ahora intentaremos hacer una carrera juntas todos los años. Allí donde el mundo pida reunirnos ;-)

El fin de semana incluyó la visita de los súper amigos de Mary 1, Patricia, y fue un no parar. Empezamos el viernes con cenita, el sábado con ruta en bici a la abadía de Val Dieu en Bélgica, aprox. 48 km de subidas y bajadas con salida de marcha por la noche, y el domingo carrera en Maastricht. La carrera fue preciosa.
El colofón del fin de semana lo tubo la fabada asturiana que nos preparó Patricia. 

Hay que repetir un fin de semana así! Para cuándo?

Os dejo el link de las fotos que hablan por si solas.

Un abrazo!