Que Holanda està sota el nivell del mar ja és conegut per tot@s, i ja ho he explicat en algun altre moment, el que és impressionant és veure tot el que s’ha fet per poder viure així, a 4, 5 i fins i tot a 6 metres sota el nivell del mar. Des d’Anvers, encara que una mica complicat sense cotxe, em vaig escapar a veure aquest projecte.
Us mostro el mapa perquè s’ha de veure per tal de representar-se en què consisteix.
Abans d’explicar-vos com és d’impactant i que s’ha de veure, deixeu-me que us expliqui que la meva “excursió” té mèrit. Vaig fer el trajecte fins a Roosendal i després fins Middelburg en tren i des d’allà, (sort de la meva Lonely Planet) vaig agafar un bus que passava cada dues hores , així que calia organitzar-se bé ;-) El que no sabia és que el que m’esperava allà és... la solitud. Ja portava una setmana quasi autista (centrada en feina i només un parell de reunions per aprendre la tècnica, però dinant i sopant pràcticament cada dia sola), i només em va faltar arribar allà i trobar-me completament sola. Quan dic sola, vull dir s..o..l..a.
No és que necessiti sempre gent al voltant, però potser venint d’una setmana com aquesta, crec que ho hagués agraït ;-) En el centre on vaig fer la visita em van posar les dues pel·lícules per mi sola, i cal dir que em van tractar com una reina. Però és que m’ho mereixia. Hauríeu d’haver vist la reacció del conductor de l’autobús quan li vaig demanar si era aquella la parada en la que havia de baixar. Suposo que em va veure tan sorpresa que em va dir: “tranquil.la, no és la fi del món”. Buff, per mi quasi que ho era ;-)
Contextualitzada l’escapadeta, tot va anar molt bé, de fet la tornaria a fer. Els dics que s’han anat construint en tota la costa holandesa s’han de veure. De fet és ben normal anar per una carretera i veure el mar en un costat a una alçada i a l’altre costat el poble, un llac o un camp més avall. O bé, veure com els cotxes passen per sota... bé, construccions que malgrat estar ben atenta a l’explicació i veure-ho amb els meus propis ulls, sóc incapaç de reproduir més enllà de què em semblen majestuoses, i d’una ment impressionant. En aquesta zona es troba l’Oosterschelde National Park i va patir unes inundacions al 1953 en la que van morir quasi 2000 persones amb danys incalculables. Sembla que Holanda sempre havia invertit molt en la protecció de la seva costa però després de la 2a guerra Mundial les inversions havien disminuït i es va juntar aquesta catàstrofe. Des d’aleshores, es va decidir construir aquesta barrera faraònica per tota la costa, que per suposat va tenir els seus detractors i que va ajudar a definir-la d’una manera concreta per tal de preveure les conseqüències ecològiques que podia tenir. La visita et permet entrar dins dels dics (aquí vaig passar una mica de por, perquè es clar... estava sola ;-) però igualment m’ho vaig recórrer tota. La visita s’ho valia.
Em sembla que m’estic passant amb tanta explicació i alguns potser ja dormiu ;-) us deixo les fotos perquè veieu el que s’hi ha fet. Novament vull ressaltar d’aquest país com un problema tan greu amb l’aigua l’han sabut convertir en una riquesa i poder.
Cap al tard ja era a Anvers... una ciutat encantadora. Em va anar bé aquesta escapadeta, avui ja estat molt diferent. Un dia ben productiu i amb molts reptes interessants que he de mirar de resoldre aquesta setmana (2a part de l’estada).
Bona nit,
Tresa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada